Pilar Rosado i Joan Fontcuberta

Pilar Rosado és llicenciada en biologia i doctora en belles arts, professora de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona dins del Pla Serra Húnter de la Generalitat de Catalunya. Ha publicat diversos assaigs sobre l’aplicació de models de visió per ordinador per a analitzar grans col·leccions d’imatges d’art abstracte. En la pràctica artística explora l’ús de tecnologies d’aprenentatge automàtic per abordar qüestions com la gestió de la informació als arxius visuals del futur, la revisió de la memòria col·lectiva o la creativitat artificial.

Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955) ha desenvolupat una activitat plural en el món de la fotografia com a creador, docent, assagista, comissari d’exposicions i historiador. Autor d’una dotzena de llibres d’història i assaigs sobre la fotografia com “El beso de Judas. Fotografía y Verdad” (1997), “Ciencia y Fricción” (1998), “La cámara de Pandora” (2010), “La furia de las imágenes” (2016) o “Revelacions” (2019). S’han publicat una trentena de monografies sobre el seu treball de creació. La seva obra s’ha exposat en museus de tot el món com el MoMA de Nova York, Art Institute de Chicago, IVAM de València, FOAM d’Àmsterdam, MEP de París, Science Museum de Londres i ha estat adquirida per nombroses col·leccions públiques.
Entre d’altres, el 2013 va rebre el Premi Internacional Hasselblad i el 2022 ha estat distingit amb el títol de Doctor Honoris Causa per la Université Paris VIII.

 

Frenografies: atles visual de la follia, 2021
Des de finals del segle XIX, la confecció de fitxes fotogràfiques de persones amb malalties psíquiques representà un mètode d’estudi per tipificar els trets característics dels suposats trastorns mentals. Als anys 40 i 50, el psiquiatre i humanista Joan Obiols i Vié (1918–1980) va fer centenars de retrats fotogràfics dels seu pacients de Sant Boi, el Frenopàtic o l’Institut Pere Mata.
A l’arxiu del Dr. Obiols se li ha aplicat tecnologia GAN (xarxa generativa antagònica) per desencadenar un procés de deep learning en què l’algoritme determina identitats essencials i genera hibridacions predictives, especulacions de gèneres i símptomes barrejats. En el seu recorregut d’aprenentatge, la intel·ligència artificial desenvolupa una laboriosa morfogènesi on ens semblarà reconèixer models estètics canònics com Kirchner, Kokoshka, Munch, Dix, Picasso, Saura o Bacon. Des de la perspectiva de la creació plàstica, l’aplicació de la tecnologia GAN obre nous imaginaris formals i conceptuals. Aquí, a més, la discriminació sota el paraigua de la ‘bogeria’ ens convida a qüestionar els patrons identitaris de la normalitat.