Élan d’Orphium

Manera 1

Aquesta peça observa el moviment que en natació es coneix com a “patada de dofí”. Una adaptació sub-aquàtica que facilita el desplaçament del cos humà a l’aigua mitjançant la imitació d’aquest mamífer. Aquest exercici utilitza la monoaleta o peu de sirena com a pròtesi epistèmica, no només com a evocador de morfologies mitològiques, sinó com a instrument en l’execució de la manera.

 

El seu treball planteja relectures de gènere, d’allò humà i del gènere humà a través d’una interpretació confabuladora d’escoltes, gestos i observacions amb espècies d’altres regnes. El treball d’Élan d’Orphium és dibuix, escena, acció i conseqüència d’un acte de ser, de vegades hiperbòlic, on la imatge trenca amb l’estructura i aixeca un territori de sospita, de no narració i estranyament. Busca diluir o integrar la performance en allò social i allò social en la performance en un exercici que té a veure amb el potencial simbòlic de l’art.