Subscriu-te al newsletter

Mapa

Mapa de les cases, casetes i palauets del carrer Sant Sebastià.

mapa

HISTÒRIA DEL CARRER DE SANT SEBASTIÀ, per Ramon Tarter, MODILIANUM.

El creixement econòmic i demogràfic que va iniciar-se a Moià durant la segona meitat del segle XVI va propiciar el naixement dels ravals. El vell perímetre emmurallat des de temps medievals era incapaç d’encabir el cada vegada més gran nombre d’habitants de la Vila, i per això es va començar a edificar fora muralles. El punt lògic de creixement era a la vora dels camins. El Raval de Dalt –futur carrer de Sant Sebastià- va néixer doncs a la vora del camí que menava cap a Manresa.

Les primeres notícies documentals que tenim sobre edificacions en aquest sector daten de 1571-1572, quan Joan i Miquel Argemir, pare i fill, estableixen set patis de 25 pams d’ample per 85 de fondària situats “…en lo camí que mena a Manresa, en lo lloc anomenat collet de Sant Martí …” lloc que coincidiria amb els voltants de l’església de Sant Josep. Els primers habitants coneguts del Raval de Dalt foren: Joan Solà Sabruneta, Pere Argemir i Antic Marfà, pagesos; Nicolau Valat, sastre d’origen francès; Joan Meloset, teixidor i també francès; i finalment Francesc Gònima, boter, que va quedar-se dos dels solars. Hem de suposar que aquestes primeres cases es deurien construir a la part de baix del carrer, cara a migdia.

En el 1620, en la part més alta del Collet de Sant Martí, va edificar-se l’església de Sant Josep, que podríem definir com a punt d’unió del Raval de Dalt, la Mànega i el Raval de Baix. Durant tot el segle XVII, les edificacions de noves cases fora muralles són constants, quedant configurat tot el que en podríem dir l’”eixample” de Moià. Durant tot el segle XVIII, i principalment en la seva segona meitat, les cases són ampliades i reformades donant lloc a alguns dels grans casals que, més o menys deformats, encara hi subsisteixen i on s’instal·laran moltes de les famílies benestants del Moià de l’època.

La denominació de “Raval de Dalt” subsisteix de forma podríem dir oficial fins al primer terç del segle XIX. Un dels primers documents on és citat com a Carrer de Sant Sebastià és el padró d’habitants de l’any 1833. Seguint una mica aquest padró podem reconstruir com era i qui vivia al carrer de Sant Sebastià fa poc més de 180 anys.

En aquells anys el carrer era més llarg que no pas ara. Comprenia també totes les cases que actualment conformen la part alta de la Plaça de Sant Sebastià. Començava per Cal Santaire, baixava fins a l’església de Sant Josep i tornava per arribar a cal Gaja i l’església, avui desapareguda de Sant Sebastià.

Començarem doncs el recorregut per una casa avui desapareguda: Cal Biel, també anomenada Cal Santaire, ja que diu la veu popular que hi havia viscut un home que construïa sants d’aquells vestits, que només tenien la cara i les mans de fusta o guix i que porten vestits de roba. Durant el segle XVIII havia estat la casa de la família Audet i Riber, important nissaga de paraires. En 1833 era propietat de Sebastià Ribot de Morató, advocat que havia vingut de Girona. Era germà del qui entre 1840 i 1867 fou notari de la vila, en Josep Ribot de Morató.

Al costat hi trobaríem un grup de tres cases avui totes desaparegudes: cal Pou Petit, habitada per la família Cert o Sert, cal Figueres on hi vivia un fuster i al costat la casa de Sebastià Santaeugènia, ferrer de tall. En aquesta casa, en 1833 hi trobaríem una nena de pocs mesos, la petita Rosa, que amb el temps entrarà en religió i serà una de les primeres seguidores i fundadores de les Germanes Dominiques de l’Anunciata, congregació promoguda pel P. Francesc Coll.

Al costat, on en diem Cal Carter, hi habitava un dels notaris de la vila, en Josep Antoni Elies i Alsinet, que va arribar a Moià en 1831 i en va marxar en 1834. Era lleidatà i allà va tornar en marxar de Moià. L’amo de la casa era Esteve Cuspinera, carreter que tenia casa on ara en diem cal Gaja i a més tenia arrendat l’Hostal de la Vila.

Al costat, la casa de Ramon Florensa, paraire i fabricant. Tenia la fàbrica al capdavall del carrer de la Tosca i era la més important i gran de la vila. Aquesta fàbrica va ser l’única casa que varen cremar els carlins en 1839 al carrer de la Tosca. Conta la tradició popular que en arribar els carlins al cap del carrer per cremar-lo en Josep Matarrodona, de la casa de cal Mata, significat carlí, va dir als soldats que no cremessin, que era el més pobre de la vila i no valia la pena saquejar-lo i que l’únic bo era la fàbrica del Florensa, al capdavall, i que a més era un dels capitostos dels lliberals. A la casa d’en Florensa, a les primeries del segle XX s’hi va instal·lar el forn de pa de cal Feu. Posteriorment seria la carnisseria de cal Padrisa de Dalt i actualment un restaurant: Les Voltes de Sant Sebastià.

Carrer avall, trobaríem Cal Fermí, estatge dels Llobateras, propietaris, terratinents i hisendats. Aquesta familia havia vingut d’Oló a la segona meitat del segle XVII. Eren corders d’ofici (fabricaven cordes, cordills i sogues) i els qui varen arribar eren pare i fill; el pare vidu. Establerts a Moià, es varen casar; el pare amb la vídua d’un paraire del raval de Dalt, descendent d’aquell Francesc Gònima que havia comprat dos solars el 1571, i el fill, amb la filla de la vídua amb qui es casava el seu pare. Així tot quedava a casa.

Al costa mateix, la casa de Francesc Vilarrúbia, un altre dels notaris de la vila. Va exercir de 1815 fins a 1837. El seu pare, Jacint Vilarrúbia, també ho havia estat entre 1778 i 1809, any en que va morir víctima de les malvestats de la Guerra dels Francesos.

Finalment arribem a l’església de Sant Josep, estrenada en 1620 i pagada amb diners dels germans Lluïsa i Jaume Gònoma. Mn. Jaume Gònima era aleshores rector de Marfà i un bon negociant. Va administrar durant molts anys el patrimoni familiar i va ser ell qui va iniciar a Moià el negoci del gel, ja que va ser el promotor de la construcció, entre 1627 i 1639, de les dues poues de glaç de La Franquesa. Varen col·laborar també en la construcció els membres de la família de Jaume Alós, metge, els quals hi obtingueren el dret d’enterrament. La portalada de l’església, única obra en pedra coneguda dels escultors moianesos Rubió, es troba coronada per l’escut heràldic dels Alós. Els descendents d’aquesta família obtingueren gran notorietat durant tota la primera meitat del segle XVIII per la seva adscripció pro-borbònica obtenint importants càrrecs en la nova administració de Felip V.

Canviant ja de cantó aviat trobem el gran casal de Cal Calderó, família de comerciants, paraires i passamaners, habitat per diverses famílies, entre d’altres per la de Pere Màrtir de febrer, que l’any 1839 era comandant de la guarnició moianesa que es defensava dels carlins i que, quan va veure la cosa malparada, en un acte de covardia, va fugir abandonant els moianesos a la seva sort.

També uns anys abans havia viscut en aquest lloc el rellotger Josep Senesteva, que junt amb el seu deixeble Francesc Crusat, construïren els avui famosos i apreciats per antiquaris i col·leccionistes, rellotges de Moià. Una de les seves construccions fou el rellotge del campanar de Sant Josep, col·locat en 1780 i que encara avui funciona. Senesteva era de Santpedor i va establir-se a Moià pels voltants de 1760. per posar casa i taller va haver de demanar un préstec de 200 lliures a la Comunitat de Preveres. Senesteva va morir quan tenia més de vuitanta anys i, segons diu en el seu testament, a la vellesa va quedar cec. Si hem de fer cas a la numeració que porten els seus rellotges, entre ambdós n’haurien construït al voltant de cinc-cents.

Més avall hi tenia casa i botiga en Gonçal de Febrer, natural de Sant Feliu de Codines, un dels farmacèutics de la vila, perquè en aquell temps a Moià ja hi havia dues farmàcies. L’altra era la de Josep Colom, al Raval de Baix. Els Colom eren una antiga família d’apotecaris establerts a Moià de molts anys. El seu cognom és l’origen del topònim de la que avui coneixem com a plaça, o placeta, com en diuen els avis, del Colom.

Seguint carrer avall aviat trobem cal Ciuró, que eren basters d’ofici i nou de colla a casa. Després una altra casa –avui desapareguda i el seu solar ocupat actualment pel taller de Gràfiques Ïster- que havia estat la segona on havien anat els escolapis. A principis del segle XVIII, aquests varen comprar una peça de terra que era de la pubilla de cal Cuirater, on edificarien de nova planta convent i col·legi. Aquest va ser utilitzat com a fortí pels moianesos per defensar-se dels carlins i resultà totalment destruït en l’atac. Fou reedificat a partir de 1852 gràcies al donatiu de 10.000 duros que va fer en Jaume Torrents i Serramalera, moianès que havia fet fortuna a les Amèriques.

Passada l’escala trobem cal sabater Xopina i cal Granioia, llavors el carrer de l’Estany. A l’altra banda del camí les cases de l’Amigó, on hi trobem vivint en Bartomeu Bosch, qui el 1833 era alcalde de la vila. Al costat en Magí Puigllat, botiguer i vidu, que vivia amb la seva filla i el seu gendre, en Ramon Sala, que tenia l’estanc. Sala es va establir a partir de 1843 al carrer de les Joies, a la botiga que durant molts anys va anomenar-se de cal senyor Magí.

Acabarem entrant de nou a la plaça on trobarem l’Hostal de la Vila, que tenia arrendat el carreter Cuspinera. Aquesta casa, va ser cremada en 1839. passada la guerra, l’Ajuntament, que n’era el propietari, en vista de que també havia perdut la casa on estava instal·lat, al capdamunt del carrer de les Joies, va aplegar totes les indemnitzacions rebudes de l’estat pel seu propi, va decidir reconstruir l’edifici i convertir-lo en seu de la casa de la Vila. Les obres varen concloure, com diu la façana, el 1858.

Hem deixat pel camí encara diverses cases, totes amb les seves històries i les dels seus habitants com ara la de Ramon Llobateras, germà dels de cal Fermí, fabricant de cotó i alcalde de Moià el 1839, mort pels carlins al fortí dels Escolapis o la casa del Passarell, paraires, on en 1803 va néixer el qui seria canonge de la seu vigatana Jaume Passarell, i encara d’altres …

El carrer de Sant Sebastià ha conservat al llarg dels anys la seva fesomia de carrer de poble, entre pagès, menestral i noble. Que duri així molts segles més.

Modilianum