Subscriu-te al newsletter

Francesc Daranas

Exposició

Algú va dir que la imatge del segle XX, la que ens permetria resumir tot el domini i esclavitud que hi ha hagut, seria la del home amb el canell de la mà partit; una figura, com la del pensador de Rodin, amb la vista fixada al canell de la mà esquerra, on teòricament hi hauria el rellotge. Jean Baudrillard va proposar la imatge d’un home assegut i mirant, un dia de vaga, la pantalla buida del seu televisor. Serà aquesta la imatge que sintetitzarà tota l’antropologia d’aquesta època?

L’obra d’en Francesc Daranas també té aquesta vocació finisecular. El primer que crida l’atenció és la precisió tècnica i el joc cromàtic. Cada pintura és una declaració de principis, un editorial. Un buscar l’instant, gairabé cinematogràfic, que pugui resumir una època, un sentir, un temps.

Les seves obres són un pensar l’individu, aquest ésser que confereix valor a la imatge que té de si mateix, aquest ésser solitari sense rostre, on el que comte és el gest, el formar part de l’imperi de l’estètica, la postura que retrata el dubte, un dubte cartesià que vol escapar de l’escepticisme, que vol creure i esperar, sense dramatisme però amb ironia. El que mostren els seus treballs d’interiors barrocs amb personatges, és una reflexió sobre la identitat de l’home sol que viu en una societat on els valors s’han fragmentat, on cada fragment brilla per un instant en un cel de simulació i desapareix.

Daranas ens fa evident que tot s’ha estetitzat i el referent ja no és l’altre, sinó un mateix. Tot és aparador, exhibició, seducció, no per l’altre sinó per un mateix. Un narcicisme autosuficient. No cal mirar, només veure’s. Ens ensenya a veure allò que ja ha estat vist i ha quedat com imatges de l’inconscient, però picant l’ullet a l’espectador intel.ligent i el convida a superar la decadència i el nihilisme.

Ferran Teixidor

___________________________________

facebook.com/pages/Francesc-Daranas